Passa al contingut principal

L'Origen de la vida


El nostre planeta presenta condicions aptes per al desenvolupament d'una gran diversitat d'organismes. Però, ¿com i quan va començar la vida a la Terra?

Quan la Terra va formar-se, fa uns 4500 milions d'anys, era una immensa bola incandescent, que va anar refredant-se lentament.

L'atmosfera primitiva no contenia oxigen; estava formada per altres gasos com metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua. Després de milers d'anys va començar a ploure torrencialment, i així es van formar els mars primitius. Les molècules senzilles que conformaven aquests mars van començar a reaccionar a causa de les descàrregues elèctriques i de les radiacions ultraviolades provinents del Sol. En aquestes condicions van generar-se molècules cada vegada més complexes. Algunes d'aquelles molècules van unir-se rodejant-se d'una fina membrana. A l'interior d'aquestes estructures van esdevenir-se reaccions químiques que van permetre el seu creixement i reproducció. Aquestes molècules van seguir canviant i van formar les primeres cèl·lules procariotes anaeròbies. Se suposa que, en cert moment, la matèria orgànica va començar a escassejar. Fa uns 3,2 milions d'anys, es va produir un canvi que va permetre a alguns organismes alimentar-se a partir de substàncies inorgàniques. Aquest va ser el començament de la fotosíntesi. Molts organismes van extinginr-se degut a que l'oxigen alliberat els hi resultava tòxic. Altres organismes van sobreviure i en ells va sorgir un mecanisme que va permetre la utilització de l'oxigen per a obtenir energia.

Una mica més endavant, fa més o menys 1,2 milions d'anys, una petita cèl·lula aeròbica va ser ingerida per una cèl·lula anaeròbica de major tamany, però va resistir la digestió. Amb el pas del temps, es va convertir en mitocondri. De la mateixa manera, procariotes fotosintètics van ser ingerits per cèl·lules no fotosintètiques i van convertir-se en els precursors dels cloroplasts. Amb la aparició de la membrana nuclear que conté el DNA es van originar les cèl·lules eucariotes. Així va començar un procés que encara persisteix: el procés d'evolució biològica, origen de la gran diversitat d'éssers vius que han poblat i poblen actualment la Terra.






A continuació us deixem un video per acompanyar la nostra explicació.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estructura

Per parlar de l’estructura de la Terra primer hem de tenir clar que aquest planeta és, en certa mida, com una ceba, pel fet que està formada per múltiples capes diferents. Està composta per quatre capes concèntriques que són de més: el nucli interior, l’exterior, el mantell i l’escorça. El nucli interior es troba al centre i és la part més calenta de la Terra. És sòlid i està format per ferro i níquel amb temperatures de fins a 5.500 ° C. Amb la seva energia calorífica immensa, el nucli interior és com la sala de màquines de la Terra. El nucli exterior és la capa que envolta el nucli interior. És una capa líquida, també formada per ferro i níquel. També està molt calent, amb temperatures similars al nucli interior. El mantell és la secció més ampla de la Terra. Té un gruix d'aproximadament 2.900 km. Es compon de roca semi-fosca anomenada magma. A la part superior del mantell, la roca és dura, però la roca baixa és suau i comença a fondre's. L'escorça és la capa externa de

Benvinguts al nostre blog

Benvinguts a "La Veu de La Ciència"! Som unes alumnes de 1r de Batxillerat d'un institut de Barcelona interessades per la ciència i disposades a aconseguir que molta més gent ho estigui. En aquest blog trobareu articles, vídeos, notícies d'actualitat i molts més recursos interessants.  Ens llegim en el proper article!

Plaques tectòniques

La superfície de la terra està en constant moviment. Des de la fossa oceànica més profunda fins a la muntanya més alta, aquestes expliquen les característiques i el moviment de la superfície de la Terra en el present i el passat. La teoria de les plaques tectòniques diu que la capa externa de la Terra es divideix en diverses plaques que planen sobre el mantell (capa interior rocosa per sobre del nucli). Les plaques actuen com una carcassa dura i rígida en comparació amb el mantell de la Terra. Aquesta forta capa externa s'anomena litosfera. Des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1970, la tectònica de plaques és la versió moderna de la deriva continental, una teoria proposada pel científic Alfred Wegener el 1912. Wegener no tenia una explicació de com els continents podrien moure's pel planeta, però els investigadors actuals sí que la tenen. La teoria de les plaques tectòniques és la teoria unificadora de la geologia, va dir Nicholas van der Elst, sismòloga de l'O