Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2017

Plaques tectòniques

La superfície de la terra està en constant moviment. Des de la fossa oceànica més profunda fins a la muntanya més alta, aquestes expliquen les característiques i el moviment de la superfície de la Terra en el present i el passat. La teoria de les plaques tectòniques diu que la capa externa de la Terra es divideix en diverses plaques que planen sobre el mantell (capa interior rocosa per sobre del nucli). Les plaques actuen com una carcassa dura i rígida en comparació amb el mantell de la Terra. Aquesta forta capa externa s'anomena litosfera. Des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1970, la tectònica de plaques és la versió moderna de la deriva continental, una teoria proposada pel científic Alfred Wegener el 1912. Wegener no tenia una explicació de com els continents podrien moure's pel planeta, però els investigadors actuals sí que la tenen. La teoria de les plaques tectòniques és la teoria unificadora de la geologia, va dir Nicholas van der Elst, sismòloga de l'O

Deriva continental

Està clar que els continents que formen la Terra no han estat sempre en la mateixa posició, si no que han anat canviant amb el pas del temps degut a la deriva continental; que és el fenomen pel qual les plaques que sustenten els continents es desplacen al llarg de milions d'anys de la història geològica de la Terra. Aquest moviment és degut al fet que de manera contínua surt nou material del mantell per sota de l'escorça oceànica. D’aquesta manera es crea una força que empeny les zones ocupades pels continents (les plaques continentals) i les desplaça. L’any 1620, el filòsof anglès Francis Bacon a fixar-se en la similitud que presenten les formes de la costa occidental d'Àfrica i oriental de Sud-amèrica, tot i que no va suggerir que els dos continents haguessin estat units abans. La primera persona que va proposar que els continents podien moure’s va ser Antonio Snider l’any 1858, un estatunidenc que vivia a Paris. El 1915 Alfred Wegener, un meteoròleg alemany va

Estructura

Per parlar de l’estructura de la Terra primer hem de tenir clar que aquest planeta és, en certa mida, com una ceba, pel fet que està formada per múltiples capes diferents. Està composta per quatre capes concèntriques que són de més: el nucli interior, l’exterior, el mantell i l’escorça. El nucli interior es troba al centre i és la part més calenta de la Terra. És sòlid i està format per ferro i níquel amb temperatures de fins a 5.500 ° C. Amb la seva energia calorífica immensa, el nucli interior és com la sala de màquines de la Terra. El nucli exterior és la capa que envolta el nucli interior. És una capa líquida, també formada per ferro i níquel. També està molt calent, amb temperatures similars al nucli interior. El mantell és la secció més ampla de la Terra. Té un gruix d'aproximadament 2.900 km. Es compon de roca semi-fosca anomenada magma. A la part superior del mantell, la roca és dura, però la roca baixa és suau i comença a fondre's. L'escorça és la capa externa de

Història de la Terra

La Terra es va formar fa més de 4.600 milions d’anys. Des de llavors fins l’actualitat, el planeta no ha deixat de canviar. La Terra constitueix una part important del Sistema Solar, i la seva situació privilegiada a la distància correcta del Sol per tal que existeixi l’aigua en els tres estats (sòlid, líquid i gasós), va permetre en un moment determinat l’aparició de la vida. En aquest apartat explicarem la història fins el dia d’avui. Han sorgit diverses teories que intenten explicar l'origen del Sistema Solar i la Terra, però en l'actualitat, la més acceptada és la Teoria Nebular, en la qual es centra aquesta entrada. La Terra es va originar fa uns 4.500 ma, pocs milions d'anys després de que es formés el Sol. Es va formar a partir d'una nebulosa inicial, alhora que ho feien la resta de planetes del nostre Sistema. La matèria de la nebulosa es va col·locar segons la seva densitat al voltant del Sol per la seva atracció gravitatòria, de manera que la matèria